Endavant! 1945 | Hemeroteca

Entrevista al periodista Manel Vega, autor del llibre "El federalisme vist per Isidre Molas"

  • Per Diana Matamoros
  • Publicat a Política

Diana Matamoros Periodista Manel Vega: “La repressió política és el mal major per a Catalunya i també Espanya” Cau l’agulla que corona Notre Dame en ple declivi d’una concepció d’Europa que ha estat present a Catalunya i Espanya des de 1986, any en el qual vam ingressar a la Unió Europea com a membres de ple dret; anys vuitanta, antesala dels Jocs Olímpics de 1992, en els quals també va néixer la generació millennial. Les idees, com l’agulla i com la d’Europa, sempre han d'estar connectades fermes, com les arrels dels arbres, a la terra.

Parlo amb l’escriptor i periodista Manel Vega, que recentment acaba de publicar El federalisme vist per Isidre Molas , un llibre-entrevista on s’apleguen editades les seves converses des de 2012, inici del procés independentista català, fins al 2017, declaració unilateral d’independència de Catalunya, amb un dels fundadors del PSC, el professor i el polític Isidre Molas.

Diana Matamoros: Formem part d’una generació perduda?

Manel Vega: Diguem-li com ens vingui de gust, definim-nos com ens doni la gana. Jo sóc barceloní i de la mediterrània. Vaig néixer l’any 1987 i vivia entre el Pla Cerdà i el barranquisme. Tot just, on, anys enrere, arribava, literalment, el mar: Al barri de la Vila Olímpica del Poblenou. Entre la casa dels meus avis, que mira cap a la serra de Collserola, i la casa dels meus pares, que mira cap a la Mar Mediterrània. Tot i estar l’una d'esquenes a l’altra, des del balcó de la casa dels meus pares podia saludar els meus avis, i a l'inrevés, fet que es mantingué fins al boom immobiliari i turisme de masses de principis d’aquest segle.

Diana: Som, doncs, fills del nostre temps?

Vega: Som la primera generació sense època i sense temps. Tot pot ser pensat i tot pot ser fet. En canvi, el que és natural és no llegir i no escriure. La idea d’escriure “un llibre com aquest” és aliena a una cultura en la qual twittejar, el silenci, és, en bona part, l’única manera de pensar i fer. Recordo que, per exemple, vaig entrevistar l’arquitecte i urbanista Oriol Bohigas i, en un moment donat, vaig preguntar-li per què a dia d’avui encara fan pudor els carrers -tot i l’obertura de la ciutat al mar, que òbviament es deu al mal estat i descuit del clavegueram-, i va contestar-me: “La gent és qui fa pudor”.

Amb una idea “petit burgesa”: sense planificació ni cooperació. Així s'ha construït la Barcelona olímpica i post-olímpica, també. I, és clar, la nostra generació, i la tecnologia, perquè l’educació, com l’arquitectura o la política, són els pilars de la cultura: Vaig estudiar primer a l'Escola Antoni Brusi, on vaig coincidir amb tres mestres de poble -en el bon sentit de la paraula: el Justo Forner, el Feliciano López i la “Montse”, que van ensenyar-me a estimar el coneixement i la vida. Després a l'Institut Verdaguer, on ha estudiat molta altra més gent, com per exemple l’escriptora i política feminista i comunista Lidia Falcón; i finalment, i per un accident, vaig canviar de barri i d'Institut, i entre l’Escola Voramar i l’Escola Grèvol vaig entrar a aquesta darrera al Poblenou.

Diana: L’experiència de canvi et va ensenyar el desinterès?

Vega: I la filosofia. L’Escola Grèvol va ser tota una paradoxa: Constituïda de manera concertada per professors i pares i mares d'alumnes, n’afavorien els fills, companys meus de classe, que avui dia són alguns d’ells l'exemple viu del resultat de la desvaloració dels estudis universitaris i no universitaris, també, i del declivi de la societat i l'anomenada "classe mitjana". Sóc una “persona fronterera”, o algú “extraterritorial”. Em dic Manel Vega Nicolàs, i “Manel” pel meu avi matern. Ell és de Múrcia i el meu pare, de Cadis, però la branca materna és catalana. La besàvia era del barri de La Barceloneta, no sabia un borrall de castellà i va ser colpejada per l’Exposició Universal de Barcelona. I l’àvia, també, i per les bombes de la Guerra Civil, fets que en tots aquests anys només han despertat la curiositat d’una persona: l’amic i mestre Albert Manent. Per tant, aquesta actitud seria no només classista, sinó també masclista. Tot i viure-hi el primer amor i despertar-se dins meu la consciència política pel “No a la guerra”, les manifestacions i cassolades en contra de la invasió de l’Iraq l’any 2003, i l’oposició ferma per part de l’Escola a posar a la seva façana una pancarta amb aquest eslògan, vam avorrir-nos la majoria a classe.

Diana: On era el benestar, llavors?

Vega: El fet és que per trobar-lo has de poder conèixer molta gent, conversar i caminar, també. Des de la casa dels meus pares, ara a la part nova del barri del Poblenou, anava -i vaig- fins a la casa dels meus avis, encara a la part antiga del barri de la Vila Olímpica del Poblenou, i hi tornava -i hi torno-, de nou. Camino i miro els rètols dels carrers. Aquesta retolació, com també la del barri de La Vall d'Hebrón, on hi ha l’hospital en què vaig néixer, i els monuments, les plaques històriques i moltes altres coses més, van ser posats la majoria amb motiu dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992. No només vaig ser conscient de viure, de nen, en un país petit i endogàmic, sinó que vaig adonar-me, de jove, com es construïa aquest tarannà, és a dir, vaig aprendre el concepte d'identitat i la seva gestió a aquest nou mil·lenni.

Diana: Per què vas estudiar Periodisme?

Vega: Perquè m’agrada llegir i escriure i, sobretot, perquè el meu passatemps preferit és veure la televisió i la meva vocació autèntica, fer-la. Entre la UAB, que tenia un prestigi i renom com si l’educació no fos un dret, sinó gairebé un negoci, la URL, que me trucava insistentment a casa com si em volgués vendre una bicicleta sense manillar ni rodes, i la UVic, vaig triar aquesta darrera per la nota de tall, el claustre de professors i el fet de poder conèixer la ciutat dels sants, el bressol de Catalunya, Vic. Els professors eren de primeríssim nivell: Llorenç Soldevila, Eusebi Coromina, Manel Llanas, Carlos A. Scolari... I un llarg etcètera. Aprofitant l’oportunitat de l’extinció de la Llicenciatura pel Grau vaig dedicar bona part del temps lectiu a conèixer gent i fer entrevistes en comptes d’assitir a les classes. Les universitats, com per exemple la UVic, han d’assumir, tard o d’hora, les seves decisions. Des de la nota d’accés fins a les pràctiques ofertades. La universitat no pot acabar sent un instrument d’agitació i propaganda al servei del poder o poders de torn ni tampoc el departament d’I+D+i d’una o més empreses.

Diana: Com va ser la relació i el mestratge d’Albert Manent?

Vega: Vaig conèixer l’Albert Manent perquè ell va posar-se en contacte telefònicament amb mi amb motiu de l’entrevista que vaig publicar l’any 2010 a Serra d’Or a l’amic i mestre comú Joan Triadú. Va sorprendre al Manent la meva pregunta sobre el matrimoni entre el Triadú i la seva dona, la Pilar Vila d’Abadal. L’Albert Manent i jo berenàvem bombons i parlàvem de Catalunya, Espanya i el seu futur comú. Mai no les vam tenir totes segures. Va proposar-me continuar, doncs, a la revista montserratina, o a la Revista de Catalunya , amb una sèrie d’entrevistes acordades per ambós, a l’estil de les dels escriptors Baltasar Porcel i Montserrat Roig, a un seguit de persones, com per exemple l’Heribert Barrera, el Ramon Gual, el Moisès Broggi, el Pere Verdaguer, el Josep Maria Castellet, etc.

Ell era una Viquipèdia de carn i ossos i jo, un node més de la seva xarxa de contactes que tenia arreu de Catalunya. A l’Albert Manent li semblaven interessant el meu punt de vista i dos perfils d’entrevistats: els meus, els d’aquí, els nascuts a la guerra i postguerra, la “Generació del Paranimf”, alguns d’ells ja publicats a El Punt, i els seus, els d’allí, els exiliats a la guerra i postguerra a França i Sud-Amèrica -i l’”exili creuat”. Aquesta llista de persones representatives i significatives també va ser discutida amb Joaquim Molas i Salvador Giner. Eren el meu trident particular i, conjuntament, amb tots els entrevistats, la meva veritable universitat. He tingut una socialització tardana, però privilegiada.

Diana: El Periodisme i els periodistes tenim alguna mena de futur?

Vega: Més enllà de tenir o no una feina i sou i com totes dues coses i nosaltres ens anem adaptant amb més o menys encert als nous desafiaments i canvis tecnològics, dependrà de les decisions que prenem cada un de nosaltres i de tots nosaltres, alhora. És a dir, si tenim referents, com per exemple Jordi Amat, a qui llegim els seus llibres i articles, que seria el pare del concepte “cop d’Estat postmodern” i que es treu de la màniga una història contemporània de Catalunya i els seus referents, abandonant tot d’una el catalanisme polític amb una vessant d’intel·lectual de nedar i guardar la roba contra les institucions i polítics catalans i revistes com Serra d’Or , podem pagar-ho car. Podem pagar car el fet de fer seguidisme de personatges que al veure’s fora de la fotografia del procés per ser “branques nacionalistes” volen estar-hi presents a qualsevol preu i a costa d’inocents i ingenus. És evident que avui dia s’accepta més fer qualsevol cosa sense coneixements, de manera personalista o agressiva, reinventant-ho tot fins i tot, que no de manera rigorosa o acadèmica.

Diana: Per què vas decidir convertir l’entrevista a l’Isidre Molas publicada l’any 2010 en una plana d’ El Punt en un llibre-entrevista d’un centenar de pàgines sobre la idea federal en ple procés independentista?

Vega: Perquè l’any 2012 vaig llegir un llibre alemany, Dejad de lloriquear. Sobre una generación y sus problemas superfluos, de Meredith Haaf, qui es prenia la llibertat de parlar sobre tots nosaltres i no el vaig deixar passar de llarg. Entre el nacionalisme conservador pujolià, amb clara influència alemanya, i el catalanisme federalista d’esquerres, aposto per investigar i difondre aquesta darrera via política amb una consciència clara de pèrdua generalitzada com a societat posterior a les polítiques d’austeritat i ressentiment i a l’aleshores ja previsible xoc de trens entre Catalunya i Espanya.

L’abús de poder -ja sigui físic, ja sigui psíquic- no és un tipus més de poder, sinó una expressió del seu fracàs, ja que no és possible davant d’una cosa passiva. Aquesta pèrdua de poder, doncs, significa, alhora, tant la mort de l’Estat-nació com la mort de la nació sense Estat. A part d’una proposta política vella com a solució política nova a un problema d’encaix territorial, El federalisme vist per Isidre Molas és una conversa intergeneracional, que s’emmarca i segueix l’estel·la de molts altres llibres més, com per exemple Generación líquida, de Zygmunt Bauman i Thomas Leoncini.

Els nacionalpopulismes neixen avui dia com a via política per a la difusió d’una altra idea d’Europa i com a solució política als problemes de tota una generació. Una cafeteria és un bon lloc per intercanviar idees sobre Europa i una tassa de cafè propicia el context idoni per a una conversa. No cal arribar a ser com George Steiner per adonar-se que Europa està feta de nusos, cafès i passejades, no de trencaments, conflictes i guerres, tampoc un booktuber per desembolicar un llibre com aquest del seu vel de romanticisme i misteri.

T'ha interessat aquest contingut?

Subscriu-te al butlleti i rebràs la informació al teu correu electrònic
Política de privacitat
Banner 468 x 60 px