Parlar i escoltar - José Montilla

La presència de Carles Puigdemont al Senat per debatre amb tothom podria ajudar a desbloquejar l'actual situació

El president Puigdemont ha sol·licitat poder parlar al Senat. Desitja realitzar una conferència «a l'edifici» del Senat, cosa que ha provocat certa polèmica, en aquesta època d'abundants i frenètics pronunciaments. Ha sol·licitat parlar. La resposta no pot ser més que afirmativa amb la condició, naturalment, que parli i també escolti. Que ho faci, davant el Senat, exercint el seu paper institucional en la que és, amb totes les seves limitacions, la Cambra territorial.

Podria ser un bon començament, un retorn al principi bàsic del diàleg polític. Parlar i escoltar. Constatar i comprendre les diferències. Acceptar que la raó no està exclusivament en una part. En política, com en la vida, apareix repartida. Entendre que davant la discrepància de principis i objectius, legítims en un sistema democràtic, les coses no es poden resoldre més que en una taula de negociació on els uns i els altres cedeixen per arribar a un acord acceptable per a tothom.

IDENTIFICAR ELS PROBLEMES

Parlar i escoltar, primer, per identificar els problemes que volem resoldre. Fa la impressió, en el litigi entre la Generalitat i el Govern d'Espanya, que molts han oblidat les raons de les discrepàncies i ho han convertit en una qüestió de fe i de sentiments. Un acord en la confecció d'un diagnòstic comú constituiria un primer èxit i més de la meitat del procés de negociació. Identificats els problemes hem de buscar la manera de resoldre'ls equilibrant els interessos de totes les parts. En fi, tot això forma part de qualsevol manual de ciència política que explica el procés d'una negociació.

Es tracta d'una qüestió de sentit comú: un ha de tenir clar l'objectiu que persegueix i ser conscient del marge de maniobra de l'altra part, de les seves línies vermelles. A més ha de pensar que si les dues parts tenen raons i força hi ha d'haver cessions en pro de l'acord final. Qui no està disposat a cedir, no vol, realment, negociar.

La presència al Senat del president per parlar, escoltar i debatre amb tothom seria una bona notícia. El fòrum existeix. I el procediment, també. És molt senzill: el president pot sol·licitar la convocatòria de la Comissió General de Comunitats Autònomes. Hi podríem ser tots. Els grups parlamentaris, el Govern, les Comunitats que ho desitgin i el mateix Puigdemont.

SI AIXÒ PASSA...

Si això passa, i tant de bo que passi, li oferiré al president del meu país el meu punt de vista: s'ha de superar l'actual situació de bloqueig, summament perniciosa per a la societat catalana. S'ha d'abandonar tota temptació de prescindir de l'Estat de dret i deixar de banda la pretensió de legitimar l'incompliment del marc legal, estatutari i constitucional, encara que alguns vulguin confrontar la legitimitat política com una cosa superior (i diferent) de la legitimitat del marc legal que ens hem dotat.

Si això passa, i tant de bo que passi, formularé igualment al Govern d'Espanya la meva opinió: mantenir-se en la quietud per veure com es produeix i s'intensifica aquest bloqueig i com s'incrementa la confrontació constitueix una irresponsabilitat per al present i per al futur. Cal moure fitxa, dedicant més esforç a buscar solucions que a assenyalar culpables, que d'haver-n'hi, n'hi ha, però a tot arreu. I fer-ho aviat. Encara hi som a temps.

José Montilla, 23 de març de 2017, El Periódico