Entrevista a Raimon Obiols (Catalunyaplural.cat)

Catalpunyaplural.cat entrevista a l'ex-primer secretari del PSC, Raimon Obiols, arran de l'escrit de la Fiscalia, en que es demanen penes de fins a 25 anys de presó pels líders empresonats

Raimon Obiols va ser primer secretari del PSC entre els anys 1990 i 1996 i president del partit entre el 1996 i 2003. Posteriorment va ser eurodiputat entre 1999 i 2014. Ha estat set anys diputat al Congrés (1977-1984) i quinze al Parlament de Catalunya (1984-1999). Ha afirmat sovint que si no s’hagués dedicat a la política li hauria agradat ser periodista. Ha viscut l’ascens del suport a l’independentisme des de Brussel·les, on viu des de fa anys, i assegura que considera incorrecte parlar de “procés independentista”.

Per què no li sembla adequat qualificar de “procés”tot el que ha passat a Catalunya els darrers anys?

Inicialment, de processos n’hi va haver dos: el de “baix”, emocionant, de la gent indignada per la sentència contra l’Estatut i per la política del PP;  i el de “dalt”, el de la Convergència de Mas, responent a la corrupció i a les mobilitzacions contra les retallades, amb una fugida endavant cap a l’independentisme. A aquesta combinació de gent enganyada i gent que enganyava s’hi sumà l’enorme irresponsabilitat del govern del PP. Això va donar una gran potència al moviment. Però malgrat les grandioses manifestacions i l’allau de promeses, fantasies i  declaracions, aquest moviment no sols no ha tingut cap sortida viable, sinó que ha produït uns resultats molt dolorosos i dramàtics, a Catalunya i a Espanya.

Estem en un imponent espasme d’una Catalunya políticament fragmentada i socialment esquerdada; una Catalunya ferida i immobilitzada perquè no pot avançar amb les receptes que se li proposen. Això no és un procés: és una seqüència d’emocions i de mobilitzacions col·lectives. En tres fases: primer d’indignació, després d’il·lusió, i finalment de topada amb la dura realitat dels fets. L’independentisme trontolla sota el pes de les seves promeses incomplertes i de les dramàtiques conseqüències de la seva increïble imprevisió. Ara, amb la perspectiva d’un judici televisat i humiliant (la presó preventiva implica manilles, em sembla), existeix el risc que aquesta seqüència “indignació-il·lusió- topada amb la realitat” es reprodueixi, en un nou bucle més dramàtic i produint efectes encara més negatius, tant a Catalunya com a Espanya. Espero que no sigui així, però ho temo i caldria evitar-ho. 

Un any després de la proclamació de la República al Parlament de Catalunya, quina anàlisi fa de la situació política avui a Catalunya?

Jo sóc bastant optimista, però com ser-ho en aquesta situació? En comptes de pessimisme de la raó i optimisme de la voluntat, veiem en marxa l’optimisme de la il·lusió; tant la dels que creuen en la possibilitat d’una Catalunya independent com la dels que creuen possible una Catalunya subordinada i sotmesa. La situació actual no sols és negativa sinó que també és perillosa, perquè les il·lusions creen dependència, necessiten dosis majors, cada vegada més sovint. Aquesta és l’aposta política dels que volen més polarització, més agressivitat i més crispació.

El ministeri fiscal acaba de demanar que s’investigui per rebel·lió els polítics i acitivistes independentistes presos mentre que l’advocat de l’Estat ho demana per sedició i malversació. Què en pensa d’aquestes acusacions i de l’impacte que tindran en la situació política i social a Catalunya i Espanya?

He estat totalment oposat a uns empresonaments preventius injustos i m’ha indignat la seva durada. També crec que el tractament penal que s’aplica és erroni. En cap cas es pot parlar d’un alçament violent públic. Si es fa, és lògic que una gran part de l’opinió pública ho vegi com un intent d’escarment o de venjança, motivat per prejudicis o per ideologia.  Jugant a declarar i a deixar en suspens la “independència”, els uns, a Barcelona, jugaven “de farol”, com els més francs han reconegut i els altres, els del govern de Madrid, ho sabien perfectament. Cal afegir que, en aquesta comèdia d’embolics, els primers també sabien que els segons ho sabien, i viceversa. Que ara s’acusin recíprocament de “cop d’Estat” és un sarcasme descomunal. Això no exonera de la seva greu responsabilitat les estratègies i decisions del “processisme”, que van vulnerar la legalitat constitucional i han causat danys considerables a la societat i a les institucions. Però calien unes respostes polítiques i judicials diferents, que tinguessin en compte les causes i responsabilitats dels uns i dels altres i obrissin una via de sortida. Amb la brutalitat de les acusacions i penes demanades s’ha llançat benzina al foc.

L’arribada de Pedro Sánchez a la presidència del Govern ha significat una actitud més oberta al diàleg per part de l’executiu espanyol amb el govern català i els partits independentistes. Ha rebut l’acollida adequada per part dels interlocutors catalans?

El nou govern espanyol ha de fer front a una situació degradada, un trencaclosques, amb múltiples contradiccions. Joaquim Torra, per exemple, titlla Pedro Sánchez de “còmplice de la repressió” mentre ell té la clau de les presons, i li criden que les obri. És una situació plena d’ambigüitats i de doble llenguatge. La principal contradicció és que amb polítics a la presó és quasi impossible obrir una via de solució, perquè les úniques solucions possibles són polítiques.

Fa un any, Carles Puigdemont es plantejava avançar les eleccions i ERC s’hi oposava. Ara és a l’inrevés, ERC aposta per ampliar la base social favorable a la independència mentre des de Junts per Catalunya no s’acaba de renunciar a la unilateralitat. Són coses de la política?

Crec que és la mostra que els independentistes no tenen un projecte específic sinó que van a les palpentes, com es veu repetidament, una i altra vegada. Només trobaran una via de sortida quan comprenguin, a la basca, que és en el concepte i la realitat de l’autogovern que es pot avançar en una via possible i positiva. Cada matí em dic “It’s self government, stupid!”. Quants més siguem a pensar-ho, millor anirem. En cas contrari, tindrem més i més del mateix, amb dosis creixents de frustració i divisió.

En un acte recent, l’ex-president de la Generalitat Jordi Pujol va prendre la paraula des del públic i va dir que “un país no el podem tirar endavant només a base d’un partit amb majoria que faci allò que li doni la gana. Un país o el construïm entre tots o no el construïm”. Hem d’entendre que sintonitza més amb la posició d’ERC que amb la de Puigdemont i Torra?

Suposo que deu adonar-se que les coses ja fa anys que van pel pedregar. Van començar a anar-hi des del llunyà moment que des de la Generalitat es va privilegiar brutalment la identitat per damunt de l’excel·lència.

Com jutja la tasca de Carles Puigdemont en aquesta última fase del procés independentista?  Hi ha coincidit en algun moment a Bèlgica, on vostè viu des de fa temps?

No hi he parlat, però no hi tindria pas cap inconvenient, per bé que essent ben conscient de la irrellevància, almenys pel que fa a mi. La manca de comunicació ha estat una de les causes de la crisi actual. Un problema increïblement estúpid va ser l’orgull mal entès, és a dir la vanitat, que va impedir que Rajoy i Puigdemont despengessin el telèfon i parlessin en el moment àlgid de la crisi i de les decisions. El que ens hauríem estalviat si haguessin evitat el disbarat que això va ocasionar!

Artur Mas s’haurà penedit en algun moment d’haver-se posat al capdavant de l’onada independentista que es va evidenciar amb la gran manifestació de l’11 de setembre de 2012?

Qui ho sap. Seria lògic pensar-ho, però em sembla que no li sentirem comentar-ho, cosa que no em sembla malament. Les autocrítiques ja te les fan els altres.

Per què es va produir aquest increment tant ràpid del suport a l’independentisme en poc temps? La sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya explica aquest salt del 17% de suport ara fa deu anys al prop del 50% de les darreres eleccions?

És produeix, em sembla, per la suma de diversos factors. Almenys cinc: primer, la indignació massiva contra la sentència de l’Estatut i la hostilitat del govern del PP; segon, la mutació de Convergència cap a l’independentisme; tercer, una crisi generalitzada dels partits; quart, l’eficàcia professional de les organitzacions intermèdies i dels guionistes del “procés”; i cinquè, i molt important, un teló de fons extraordinàriament propici: crisi econòmica i social, apoteosi de la corrupció, angoixa de cara al futur sobretot entre els joves i les classes mitjanes.

Es pot produir el procés invers? Que l’independentisme retorni en poc temps als nivells d’acceptació que tenia ara fa deu anys?

En poc temps no. En general ens equivoquem en grup i rectifiquem individualment. Això serà lent, i dependrà en primera instància del grau d’autogovern que es pugui assolir a Catalunya, i  del grau de “unió i llibertat” que s’aconsegueixi a  Espanya. Perquè d’autogovern nacional i de transformació democràtica espanyola es tracta. Els que som contraris a la independència, que crec que som la majoria, volem guanyar cada vegada més llibertats concretes i menys dependències concretes. Això vol serietat i fermesa, sense buscar estripades ni sotracs, que són il·lusions, en el millor dels casos, i impostures en altres. En comptes de l’encanteri i la promesa d’un “momentum”, la democràcia treballa en un “contínuum”.

La dreta espanyola, política i mediàtica, aposta fort per la mà dura contra els independentistes. Quin és l’escenari més optimista que se li acut perquè aquest contenciós evolucioni de la forma més assenyada i controlada possible?

Em sembla que a totes les bandes es pot distingir entre els “empitjoradors” i els “milloristes”. L’evolució favorable es produirà si els segons parlen i prenen la iniciativa.

Hi haurà algun dia un referèndum pactat amb el govern espanyol sobre la independència de Catalunya?

Fins on m’arriba la vista, haig de dir que no. Potser és falta de visió per part meva, però ho dubto. Hem de treballar per un referèndum sobre un nou i millor Autogovern a Catalunya, i  millors Constitucions a Espanya i a Europa.

Vostè ha dit sempre que li hauria agradat ser periodista. Què en pensa del paper dels mitjans de comunicació durant aquesta etapa d’efervescència independentista?

A vegades penso que com més decau la política, més persones s’hi dediquen. Però potser és una il·lusió òptica. El telèfon intel·ligent i les xarxes han trastocat la política. S’arribarà a nous equilibris però de moment les piulades i els exabruptes compten massa. Veiem sorgir i desaparèixer protagonistes a un ritme excessiu. És com navegar en una tempesta constant.

En quins polítics en actiu confia perquè portin aquest “procés” o aquest “potser” a bon port?

No li semblarà estrany que en aquests moments expressi simpatia pels que són a la presó i també per Pedro Sánchez, atacat pels dos flancs antagònics: “menysprea absolutament els demòcrates”, segons Torra, “humilia Espanya”, segons Casado, “beneficia els qui donaren el cop”, segons Rivera…  Per molt que Mainat canti “no ve d’un pam, no ve d’un pam”, no em vull ni imaginar el govern de la ràbia que podrien constituir Casado i Rivera com a aliats.

Vist des de Brussel·les veu similituds entre l’evolució política catalana i la que es produeix al conjunt dels països europeus? 

A Europa, i també a Catalunya i a Espanya, hem viscut en el passat èpoques horribles. Se’n perd la memòria, però no són èpoques sepultades per sempre. En el moment precís en què es deixa de recordar el passat és quan aquest pot tornar, quan es donen les condicions. El feixisme és com un animal de presa, flaira l’aire del temps. Allò que ara ensumen les dretes populistes, a tot Europa i també aquí, són les pors i inseguretats de la classe mitja, el buit de referents entre els joves, la corrupció, el descrèdit de la política. Són noves oportunitats per les divisions i confrontacions implacables, per l’odi i la xenofòbia. El llarg i dolorós camí de la democràcia i de les conquestes socials no pot ser estroncat per la demagògia i la irresponsabilitat.  No és possible acceptar-ho.