Ara fa quaranta anys (Jordi Font)

Article de Jordi Font publicat al diari El Punt Avui

Els dies 15 i 16 de juliol de 1978, ara fa quaranta anys, es constituïa, a Barcelona, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), que incorporava el PSC-Congrés, la Federació Catalana del PSOE i el PSC-Reagrupament. Era el resultat d’un llarg procés que enfonsava les seves arrels en la primera postguerra. Una Conferència del POUM, a Toulouse, havia creat, el 1945, al Moviment Socialista de Catalunya (MSC), encapçalat per Josep Rovira, el comandant de la “29 Divisió” al front d’Aragó (la divisió de George Orwell i del film Tierra y libertad de Ken Loach), víctima de la persecució estalinista a l’interior i organitzador del “Grup Martin” a la resistència francesa contra l’ocupació nazi. També s’hi afegirien el seguidors de Manuel Serra i Moret, dirigent de l’antiga Unió Socialista de Catalunya.

L’horror estalinista havia empès bona part dels hereus d’Andreu Nin i de Joaquim Maurín cap al socialisme democràtic. No era estrany: es tractava d’un grup humà dotat d’una evident ànima llibertària. Per això no van optar per crear un “partit”, sinó un “moviment”, és a dir, una organització menys estructurada, més flexible, no tan pretensiosa. Temien que, dins de l’olla de pressió de la clandestinitat, un partit –amb la càrrega que el mot arrossegava dins de la tradició marxista– esdevingués ostatge de minories il·luminades i sectàries. D’altra banda, havien après que la concepció leninista de partit –“l’avantguarda que encarna la classe obrera i, amb ella, el sentit de la història”– es corresponia amb una ideologia absoluta que conduïa fatalment a l’autocràcia burocràtica i a la suplantació de la voluntat democràtica de la gent. El nou partit socialista no s’havia de constituir fins que no hi hagués condicions de llibertat perquè pogués ser un partit d’ample espectre, plural, democràtic, compromès amb la democràcia.

I vet aquí que, passats els anys, arribava el moment. El franquisme es veia progressivament desbordat per les ànsies de llibertat de les joves generacions. En aquest nou context, el 1974, emergia la crida “Per la unitat dels socialistes de Catalunya”, cap a la creació d’un gran i plural partit socialista, tal com havia somiat Josep Rovira. Seria la denominada Convergència Socialista de Catalunya (CSC), on confluirien els corrents socialistes que s’havien mogut sota el franquisme i que compartien una orientació obertament societària i autogestionària. L’any 1976, al seu torn, CSC donaria lloc a la creació del Partit Socialista de Catalunya de cognom “Congrés”, al qual s’incorporarien encara més afluents...

La convocatòria de les primeres eleccions democràtiques donaria l’empenta definitiva: el “Pacte d’Abril” entre el PSC-Congrés i la Federació catalana del PSOE obria pas a la candidatura “Socialistes de Catalunya”, que resultaria guanyadora a les primeres eleccions democràtiques, el 15 de juny de 1977, sota dos mots d’ordre: 1) Unitat civil del poble de Catalunya, contra els intents de reedició del lerrouxisme; i 2) Exigència de retorn de la Generalitat exiliada, contra les “solucions” succedànies que alguns nacionalistes havien emparaulat amb Suárez si guanyaven. L’endemà, Joan Reventós es plantava a Madrid, davant Suárez i el rei, amb els resultats a la mà. Com explicaria Sánchez-Terán a les seves memòries, no va ser fins aquest precís moment que Suárez va renunciar a l’emparaulat “Règim Especial per a Catalunya” i va disposar-se a negociar amb Tarradellas i a assumir el retorn de la Generalitat exiliada.

La unitat de tots els socialistes de Catalunya culminaria amb el congrés d’ara fa quaranta anys, sota el lema “Unitat socialista, força del poble”. Efectivament, era una unitat que enfortia el vell combat del poble treballador per la justícia i la igualtat. I que enfortia també, molt especialment, la unitat civil del poble de Catalunya, enfront dels intents divisius del nacionalisme espanyol i del seu designi assimilador. Hauria calgut que això tingués continuïtat en una segona etapa, sobre la base d’un projecte nacional de progrés, que hauria fet seus els desitjos i esperances del poble ras i que hauria esdevingut un factor decisiu d’identificació i de socialització nacional. En lloc d’això, va entrar en escena el pujolisme, amb la seva dèria per distingir entre “bons catalans” i “mals catalans”, entre “la Catalunya catalana” i la perillosa conurbació barcelonina...

“Aquells socialistes de Joan Reventós sí que eren bons catalans i no aquests d’ara”, repeteixen, ara, alguns nacionalistes, amb una vella i coneguda intenció desqualificadora. Però jo no puc oblidar aquell Onze de Setembre de 1981, quan la capçalera del PSC, per primera vegada, va ser increpada i sacsejada per una colla compacta de nacionalistes enfurismats, al crit de “Botiflers!”. En aquella capçalera hi formaven Joan Reventós, Alexandre Cirici Pellicer, Francesc Ramos, Maria Aurèlia Capmany, Josep Andreu Abelló, Marta Mata, Joan Cornudella, Pep Jai, Jordi Llimona... Com diu Raimon Obiols, sembla que, per a alguns, els únics socialistes bons són els socialistes que ja han mort.